Bandúrria
La bandúrria és un instrument de corda premuda i pertany a la família del llaüt espanyol.
Característiques
Es toca amb pua de petxina o de banya de búfal encara que en l’actualitat s’utilitzen pues de plàstic que tenen diferents gruixos.
Les pues més usuals es modelen a gust de l’executant. Les formes més utilitzades són de gota d’aigua, triangular i doble punta.
Té dotze cordes (sis parells): sis de budell i sis entorxades, encara que les bandúrries modernes solen muntar els dos primers parells metàl·lics i els quatre últims parells entorxats. Les cordes entorxades poden tindre l’ànima d’acer o de niló com les de guitarra actuals.
La seua afinació més habitual, del primer al sisé parell, és la-la meua-si-fa#-do#-sol#.
S’usa en cors i en música popular. És imprescindible en una estudiantina universitària i en orquestres de pols i pua. Malgrat el que es pensa de forma generalitzada, també s’empra per a interpretar música acadèmica.
Partes de la Bandurria
Com sona la bandúrria?
Artistes reconeguts de la bandúrria
José Recuerda
Ángel Sola
Origen
Una de les teories existents sobre la bandúrria data l’origen d’aquest instrument entorn del 400 d. C. La bandúrria, com la majoria dels instruments amb masteler i trasts, malgrat tindre lleus modificacions, deriven de la pandura grega (que al seu torn prové de la pandura micènica de Anatolia, ja utilitzada en l’edat del bronze. També ho va adaptar a la seua vida quotidiana la civilització babilònica, quan va entrar en contacte amb els egipcis.
Durant la colonització espanyola, aquest instrument musical, es va difondre per diversos països d’Amèrica Llatina (regió actual), arribant a nacions com: el Perú, Colòmbia, Veneçuela, l’Equador, Xile, etc., durant aquest periple, va influenciar en la formació de nous cordòfons i en el desenvolupament d’un nou tipus de bandúrria, d’origen sud-americà, la (bandurria/) bandola andina. També es va assentar sota influència espanyola, a Filipines en el continent asiàtic.
La bandúrria tenia al principi tres cordes, que van passar a ser cinc dobles en el segle XVIII. A aquestes deu cordes, a mitjan segle, se li va afegir una nova corda doble, la més greu.
Durant el segle XIX la bandúrria va variar la seua forma, donant origen a la bandúrria tal qual la coneixem hui.
Desitges aprendre a tocar la bandúrria?
Accedeix a la nostra oferta educativa