Els orígens del contrabaix es remunten al segle XVI, època en la qual ja existia un instrument anomenat violone, del qual sembla derivar. No obstant això, fins al segle XVII no va adoptar la forma i les característiques actuals, una combinació d’elements propis del violí i de la viola de gamba. També durant aqueix segle es va incorporar definitivament a l’orquestra, en la qual exercia un paper secundari; es limitava a reforçar la part del violoncel. Les dificultats de la interpretació derivades de la seua gran envergadura van limitar el seu salt als escenaris. Malgrat tot, a la fi del segle XVIII i durant tot el segle següent alguns compositors van depositar la seua confiança en l’instrument, que es va anar guanyant el respecte de músics i del públic. Va caldre esperar a la segona meitat del segle XX per a assistir al vertader auge del contrabaix de la mà d’instrumentistes, pedagogs i, sobretot, del jazz, que va brindar l’oportunitat de lluir-se en solitari i va possibilitar l’adopció de noves tècniques interpretatives.