Des d’antic, els instruments més ancestrals i primaris van ser els de percussió, i més concretament els d’entrexoque i idiófonos que són els constituídos per materials naturalment sonors, i que no necessiten de tensions addicionals per a produir sons.

Aquests instruments, si bé a l’origen van ser de materials primitius com l’os, la pedra o la fusta, van evolucionant en la seua construcció. Apareixen troncs rebaixats per a aconseguir caixa de ressonància i són percutidos amb ossos a manera de baquetes. Finalment s’incorpora al tronc una pell d’animal a manera de membrana i d’aqueixa manera apareix el primer vestigi de la família dels membranófonos, que són tots els tipus de tambors del món que sonen per mitjà de membranes tibades.

Amb l’aparició i ús del ferro continuen apareixent instruments idiófonos però ja més treballats, amb la finalitat d’obtindre d’ells un so concret (esquellots i esquilos). El mateix succeeix amb el fang i l’atuell que, si bé en principi és un recipient, amb el temps se li descobreixen propietats acústiques i passa a ser un instrument que pot ser percutido.