El fagot, que va rebre en algun moment a Espanya la designació de baixada, va viure la seua expansió en els segles XVII i XVIII, i, encara que al principi les seues funcions les va exercir majoritàriament dins de la música eclesiàstica, reforçant les veus dels cantors, la seua presència en l’art secular s’aniria fent més important amb el temps. Les obres de Castelli (1621), Marini (1626), Selma i Salaverde (1638), Valentini (1639) i Bertali (1645) testifiquen l’estima cap a l’instrument, estima que va compartir Heinrich Schütz, qui en la seua simphoniae sacrae (1629) li va conferir un tracte particular. Ja en el segle XVIII va gaudir de maduresa suficient com per a afermar la seua presència en el camp orquestral i solístico; baste recordar els concerts escrits per a fagot per Vivaldi, tots ells de tall magistral, o en paper preponderant que li van dispensar compositors com Johann Sebastian Bach, Händel, Telemann, Fux, Johann Stamitz, Johann Christian Bach i Carl Philipp Emanuel Bach, els qui van obrir la senda perquè el seu timbre profund i umbrío fóra protagonista dels excel·lents concerts fagotísticos de Mozart i Weber. També és interessant el concert que componguera un músic espanyol, Anselmo Viola (1738-1798), monjo del monestir de Monserrat la celebritat del qual es deu tant a les seues obres com al fet d’haver sigut mestre de Fernando Sor.