L’origen de l’instrument conegut en l’actualitat pel nom d’oboé es remunta a 3000 a. C. El seu naixement va tindre lloc possiblement en les civilitzacions de Mesopotàmia, Babilònia i Isin: sumeris, babilonis i assiris. En aquesta zona geogràfica va aparéixer gran diversitat d’oboés coneguts amb el nom genèric de abud.35​

La troballa d’embocadures de llengüeta doble, i les representacions pictòriques, ens demostren que uns instruments de la família de l’oboé eren coneguts en l’antic Egipte cap a l’any 2000 a. C. Els instruments de doble llengüeta, denominats majt, van aconseguir un gran protagonisme, relegant a un segon pla a altres instruments. La llengüeta, elaborada en bambú, va obtindre una vertadera importància. Les dues làmines que la formen eren tractades acuradament fins i tot durant el creixement de la planta.

El timbre del aulos era agut i una cosa estrident. La seua execució presentava gran dificultat i, de fet, Aristòtil va aconsellar que el aulos fóra tocat per músics experimentats. Així i tot va ser l’instrument aerófono més important de tota Grècia, malgrat que Plató el prohibira en La República, per ser de dubtosa afinació i so poc agraït. A Grècia la música va adquirir un important paper en l’educació dels grecs; fins als trenta anys d’edat era ordenat per les lleis l’estudi musical, i a Atenes, Esparta i Tebes tot ciutadà aprenia a tocar l’oboé. A Roma, sota el nom de tíbia, va ser usat àmpliament, especialment en funerals. En les excavacions de les ruïnes de Pompeia s’ha descobert un joc perfectament conservat de tíbia que pot veure’s en el Museu Arqueològic Nacional de Nàpols.