Al contrari del que se sol pensar, els precursors del violoncel van aparéixer en la primera meitat del segle XVI a Itàlia no com a descendents de la viola de gamba (‘viola de cama’), sinó que pertanyen a la família dels violins, i van nàixer de la viola dóna braccio (‘viola de braç’), cap a el 1530, a penes uns anys després que el violí. Per a la fabricació d’aquests nous instruments, van usar característiques d’uns altres, com el rabel, encara que aquest solo tenia tres cordes. Està demostrat, a més, que no va tindre res a veure amb la família de les antigues violes (com la viola de gamba, per exemple), ni en la construcció, ni en la tècnica, ni en la interpretació.

En la primera època, hi havia més instruments similars al violoncel, com per exemple el violó, que s’usava com a baix continu. A més, hi havia uns altres com violonzino o basset, que pertanyerien a la mateixa família però s’interpretarien de diferents maneres o tindrien altres grandàries o nombre de cordes diferent. També existia la viola d’amore (viola d’amor), per exemple, l’origen del qual és diferent però que recorda al violoncel quant a la seua interpretació (amb arc) i a la seua subjecció. Al principi se sostenia subjectant-lo amb una corda a la cintura, o bé sobre el muscle (dóna spalla), o bé entre els genolls o en el sòl. Hi havia molts tipus diferents de violoncels, des dels tenor, a uns altres de grandàries majors, amb diferents tessitures i diferents formes de subjecció.